Restituïm  el nom al Montsec de Meià

Volem restituir el nom históric.

El Montsec de Meià es divideix en Montsec de Vilanova i Montsec de Santa Maria mentre que el Montsec de Rúbies no existeix, ja que Rúbies era una quadra dintre del districte de Vilanova, i la Pedrera sempre ha estat Pedrera de Meià però mai de Rúbies. El Montsec esta dintre del districte de Vilanova de Meià però la cartografia franquista, atès que el front s’establí al Montsec de l’abril al desembre de 1938 durant la Guerra Civil, batejà les serralades del Montsec de Meià com a Montsec de Rúbies i així s’ha anat anomenant erròniament fins als nostres dies.

La serra del Montsec de Meià es divideix en dues grans parts: el Montsec de Vilanova, que va des del Pas Nou fins al Pas de les Eugues, i el Montsec de Santa Maria, que va des d’aquest indret fins als Terradets. Dins aquest últim tram del Montsec es troba el terme del despoblat de Rúbies, pertanyent a l’antic municipi de Fontllonga i per això avui és un enclavament del municipi de Camarasa. Volem restituir el nom històric de la serra del Montsec, com a Montsec de Meià, per designar tot el tros de la serralada que va des del congost del Pas Nou fins al congost dels Terradets, ja que des del segle XI aquestes muntanyes sempre han estat lligades a la Coma de Meià i al Priorat de Meià. fins i tot el mateix poble de Rúbies era una parròquia del Priorat de Meià, essent també el senyor jurisdiccional el prior de Santa Maria.

La serra del Montsec de Meià, al nord té els accidents del relleu més notables: el Puig de Migjorn (1.592 m). el Tossal de les Torretes (1.676,6 m), el punt culminant de tota la serra del Montsec, quasi set metres més alt que el Mirapallars (1.670 m) i mig metre més alt que Sant Aleix, pronunciat Santa Lis (1.676,1 m), que és alhora la cota superior del Montsec d’Ares. Sobre aquestes altituds hi ha hagut moltes confusions degut principalment a que els mapes posteriors a la Guerra Civil, trets de la cartografia militar, donaren la denominació de Pallas al Tossal de les Torretes i també a l’errònia altimetria de l’època que atribuïa una alçada de 1.684 m al Mirapallars, situat més a l’est amb una alçada superior a la real en 14 metres. Ara, amb medicions recents, molt més precises, la cosa ha quedat definitivament esclarida. Continuant dones cap a llevant, segueixen el pic de Mirapallars (en nomenclatura oficial Mirapallars-i-Urgell), el Puig del Camí Ramader (1.619 m), el Pas de les Eugues (1.332 m), la Roca Alta (1.435 m) i la Roca dels Arçs, més coneguda com Roca dels Arcs (1.235 m).

En els contraforts del sud del Montsec trobem cims com el Reguer (1.336,9 m), Sant Aleix, pronunciat Santa Lis (1.253,7 m), el Puig de Meià (916,9 m) i el Cogulló (1002,6 m) Per l’oest, la serra de Sant Mamet (1.391 m) i la serra de l’Obac (904 m) també delimiten el terme. Entre aquestes dues grans formacions muntanyoses situades al nord i al sud-oest, es troba la vall de Meià, coneguda com Coma de Meià.

Pel que fa a l’estructura d’altitud mitjana i pendent del sol, tot el municipi es troba dins de l’àrea d’agricultura de muntanya reconeguda per la Unió Europea, a la Directiva Comunitària 268/75 i amb una protecció especial en la Llei d’Alta Muntanya del Parlament de Catalunya, la qual cosa permet beneficiar-se d’una política social i econòmica de protecció d’aquesta zona.

El sòl

La part septentrional del municipi, ocupada per la serra del Montsec i els seus contraforts, està formada per materials, generalment roques sedimentàries calcàries, de l’era Secundària, períodes Jurasic-Cretaci (225 a 60 milions d’anys).

Morfològicament. el Montsec està estructurat per un gran encavalcament que. un cop fracturat. dona lloc a la impressionant paret calcària que constitueix un dels atractius d’aquest indret pel que fa a l’escalada. Aquesta estructura es repeteix a la serra de Sant Mamet i a les altres serres més al sud. Enmig d’aquestes muntanyes apareix una paret de relleu més suau on es troben els assentaments humans: són àrees de margues o gresos corresponents a èpoques geològiques més recents (Terciari-Quaternari) que ocupen pròpiament la Coma o Vall de Meià.

La vall del riu Boix, que travessa el terme, separa geològicament el Segre Mitjà de la Noguera Alta Occidental. ja que cap a l’orient s’imposen de nou els materials i les estructures característiques de la Depressió Central Catalana, estrats de margues i gresos alternats. de formes bàsicament horitzontals que donen un relleu menys trencat que a la part occidental prepirinenca.

El Montsec, muralla petria de vaga coloració rosàcia que separa el Pallars de les terres de Lleida, es una formació muntanyosa paral·lela a la zona axial pirinenca, d’aquí l’orònim Prepirineu. Comença a l’est de Vilanova al port de Comiols i travessa en direcció oest la província de Lleida en una extensió d’uns 40 km, deixa Catalunya per Corcà, terme d’Àger, penetra a Aragó per Girbeta, terme de Fet, i sacava prop de Tolba, en l’anomenat Montsec de l’Estall, amb Montfalcó per un costat i Montgai per l’altre, inclosos fa uns trenta anys en el terme de Viacamp i Llitera.

La capital del Montsec oriental és Vilanova i la de l’occidental Àger, mentre que el Montsec de l’Estall no gaudeix de capitalitat definida perquè la construcció del pantà de Canelles el 1959 desuní una relació multisecular amb la Vall d’Àger , els rectors de Fet, Estany i Casserres del Castell fins al 1875 depenien des de temps immemorials de l’arxiprestat d’Àger- i alhora ajudà al progressiu despoblament de Bellmunt, Espluga de Fet, Estall i la Cerulla, Fet, Finestres, Girbeta, Montfalcó i Montgai, països tan rústics com feréstecs.

El Montsec, [mont sectus] mont seccionat, muntanya tallada de severa i imposant bellesa, de color carmí desmaiat que adquireix fogositat d’incendi en algunes postes de sol, de perfil elefantiàsic i pausat, de presencia abassegadora i directa -mots de Josep Pla, és d’origen tectònic i ofereix en tota la seva extensió un caràcter topogràfic constant, ja que presenta a la meitat de la seva altura un ample esglaó que dóna a aquesta escena l’aspecte de dues muntanyes superposades. Aquesta separació topogràfica gairebé coincideix amb la divisió geològica i es pot dir que en aquest grau o descans, que va d’un extrem a l’altre del Montsec, es produeix la separació del Cretaci 1144 a 65 milions d’anys en Cretaci inferior [albià, aptià, barremià, neocomiàl i Cretaci superior lsenonià -maastrichtià, campanià, santonià-, turonià, cenomanià]. Dues nogueres, Pallaresa i Ribagorçana, i un riuet estacional, el Boix o riu de Vilanova, rabejant pels sols de tres congostos, parteixen el Montsec en tres parts desiguals. Les gorges obertes per deixar aquesta corpulent mola, Terradets, Montrebei i Pas Nou, són, per longitud i elevació dels

cingles -prou coneguts per escaladors catalans i estrangers- i per l’estretor i escabrositat de la llera, les més pintoresques i agrestes de les afraus de Ponent.

 

Les mines de lignit del Montsec

L’enginyer de mines i geòleg Lluís Maria Vidal, cofundador i president del Centre Excursionista de Catalunya, que exercí a Almadén, Linares i Sant Joan de les Abadesses, pronostica a “‘Geología de la provincia de Lérida”(1875) que s’havien dipositat moltes esperances en els jaciments carbonífers del Montsec, però ja en diagnostica poca rendibilitat:

“Si bien la calidad del lignito respondería a las necesidades de la industria, la cantidad del que se encuentra no justifica los proyectos que ha hecho concebir su explotación”.

Seguint una uniforme configuració, apareixen afloraments del garumnià, [finals del Cretaci, 65 milions d’anys], esglaonaments duna mateixa veta carbonífera, a Isona, Corça [la Bordonera, submergida en el pantà de Canelles], Ametlla del Montsec, Vilanova de Meià [Mina dels Rojos] i Montsec de Santa Maria [Mina del Reguer]. Es tracta d’un raquític representant d’idèntica qualitat i textura que les formacions carbonoses de Castell de Cabra. Utrillas i Aliaga, a Terol i el Ballestar, a Castelló.

La llera del jaciment del Montsec de Santa Maria s’ubica sobre un banc de calissa arenosa- ferruginosa. A la seva base, una gran sèrie de bancs molt potents de calisa compacta i blanquinosa, es poden trobar fòssils de l’aptià [Cretaci inferior] , com coralls, ostres, Vycutiu luja-ni, Ceribium valeriae, i a la part alta algun exemplar de Rhynchonella i Terebrntula tamarindus. A dos km a l’oest del Reguer, Lluís M. Vidal dona notícia de l’existència d’un banc de combustibles barrejat amb fòssils Orbitolina lenticularis a la Coveta del Tarda, associada, situada a l’esquerra, pujant, al final de la Cabroa, poc abans d’arribar al corral del Fèlix, quan el camí de la Cabroa s’uneix amb el que ve de Vilanova i es dirigeix cap a Rúbies.

L’explotació durant els anys de la Gran Guerra d’aquesta mina de lignit, situada prop de la Font del Reguer, des d’on se subministra aigua a Santa Maria, coincidí amb una època de grans negocis al nostre país, que era neutral, i es podia vendre de tot i a preus molt rendibles, als dos bàndols contendents germanòfils i aliadòfils. Tot el material s’havia de transportar pel difícil camí de la Cabroa. Pocs records i menys documents existeixen d’aquella primera explotació, llevat d’una Festa de Miners celebrada el mes de desembre de 1919 a Santa Maria, en que va actuar l’orquestra de Vilanova Els Nois del Montsec pel preu de 12 pessetes. Tant aquesta mina, lignits del Cretaci inferior, com la Pedrera de Meià, explotació de calisses litografiques destinades a la impressió, foren abandonades definitivament a les acaballes de la Gran Guerra, és a dir, no mes enllà de 1920.

Un dels últims encarregats de la Mina del Reguer en aquesta primera època pujava i baixava cada dia a cavall d’una somera i s’hostatjava a cal Pelegrí de Santa Maria.

Una altra explotació de Vilanova fou la Mina de Barmó o Mina dels Rojos, oficialment el Pou. S’obrí durant la Guerra Civil, d’aquí l’epítet de rojos, mot amb que els nacionals batejaren els republicans. Va tenir vida i fruits efímers, bàsicament serví per ocupar gent que s’afiliava a CNT o UGT per no haver d’anar al front. Depenia de la Direcció General de Mines i Combustibles de la Generalitat, domiciliada a Diagonal, 407, cantonada carrer Balmes, amb magatzems al d’Anya carrer Tusset, 7, de Barcelona, des d’on es transportaven queviures a totes les mines de Catalunya. Es localitzen encara les dues boques de l’explotació, la foradada per on havien de passar les vagonetes o galena de ventilació i l’antic taller d’eines a la carretera de Vilanova cap a l’Hostal Roig, poc després del pont la Gata. Però no s’arribà a treure gaire carbó, tot just es preparava la infrastructura per a la seva explotació. Es construí el Túnel que cobreix el riu Boix a prop de la Font de l’Hedra per fer una explanada on portar el carbó i d’allí carregar-lo en camions. Era una mina que es volia explotar per compensar la penúria de recursos existents, ja que Catalunya des de l’inici de la guerra, amb el Front d’Aragó estabilitzat, havia quedat força aïllada de la resta d’Espanya i escassejaven primeres matèries i combustibles, situats al Nord en zona nacional. Els treballs es van realitzar des del gener de 1937 fins a l’abril de 1938, en que fou abandonada quan arriba el front a la Vall i Montsec de Meià.

Modest Armengol Bàgils, de cal Pissé, fou controlador i llister del personal a les oficines existents a Vilanova i desprès a Barcelona del personal de transport En trobar-se situada tocant la carretera i ser un indret força difícil de localitzar, l’Exèrcit de l’Est la va convertir en un polvorí des d’on subministrà material bèl·lic a les trinxeres de la serra.

El desembre de 1938. durant la retirada, els republicans, van fer volar el polvorí i queda ensorrada la boca principal de la mina.

La Mina del Montsec o del Reguer, anomenada oficialment Mina del Barranc de Sant Pere, també va dependre de la Direcció General de Mines i Combustibles de la Generalitat durant la Guerra Civil, i després de la Dirección General de Minas del Ministerio de Obras Públicas, responent a la pretesa autarquia econòmica de la postguerra.

Malgrat l’abundor d’aigua que contenia i els irregulars talls de les vetes, l’explotació ana a càrrec de l’empresa Carbones del Montsec S.A. i més tard fou la Mina San Francisco de l’empresa Hullera de Cataluña S.A..

Els carbons del Reguer baixaven fins als Rentadors (Lavaderos)  de Vilanova, on es construí una presa amb l’aigua de la riera de Paús. Algun mes d’extraordinària producció ! s’arribà a les 10 tones; el 1946 foren 90 tones anuals arribant a la màxima de 210 tones anyals, dutes setmanalment amb el camió d’Antonio Boixadós des de Vilanova fins a l’estació de Tàrrega, però baixades des del Reguer fins als rentadors per Francesc París “Paco del Sastre”. Aquesta explotació s’inicià a finals de 1945 i es tancà definitivament l’any 1948, ocupa uns 20 obrers pel cap baix, gent del país que hi va fer la “mili”, com molts amics i parents dels amos que no hi van anar mai.

Ara bé, simultàniament a l’abandó del Reguer en 1948. es practicà una nova perforació de la qual es localitzava la boca el 1998 en un feixant prop de sòl Gasparó, terme del Montsec de Santa Maria. Aquesta explotació disposava d’una potent bomba d’aigua i es va poder extraure una mica de carbó però al final també s’hagué d’abandonar a causa dels cabdalosos corrents d’aigües suhterrànies que alberguen les entranyes kàrstiques de la solana del Montsec, filtrades de les pluges i de les neus del Ras.

Pel mal estat permanent i l’escabrositat de la Cabroa -on es troba un esglaonament de calisses litogràfiques fossilíferes que es correspon amb el de la Pedrera de Meià-, s’obri l’actual pas que discorre com una autovia entremig dels sembrats del Montsec de Santa Maria, ja que el camí que pujava des de Vilanova quedava mort a sòl Tamany després d’ascendir per la pista que va al Puig de Meià, deixant a l’esquerra la Serreta i seguint amunt per sòl Joaquim, sòl Porta, sòl Perolives i sòl Zitó.

Amb motiu d’aquesta segona explotació de la postguerra, van arribar molts andalusos i murcians a Vilanova.

Petrolis del Montsec

Les formacions geològiques de la serra de Montsec i la Vall de Meià no han determinat una presencia significativa de minerals d’interès econòmic, tot i que el novembre de 1984, després d’unes prospeccions realitzades el 1981 que van obrir nombroses pistes al terme fàcilment visibles i conegudes com “les pistes dels petrolers” es van iniciar, amb la instal·lació d’una torre de 60 m d’altura, unes perforacions a sòl Tamany, a la muntanya comunal del Pelat de Vilanova, al límit de terme amb Montodó i Bon Repòs, les quals desaren aigües residuals al clot del Xut i barranc de Cuba, a Fabregada.

El 12 de març de 1985, Josep Carles Miranda, corresponsal de “La Vanguardia” a Lleida, donà notícia que els treballs havien arribat als 1.500 m i els tècnics d’Hispanoil esperaven arribar als 4.000 m el mes de setembre. ENIEPSA (Empresa Nacional de Investigación y Explotación de Petróleos S.A.), amb un pressupost de 500 milions, quan donà per acabats els treballs es retirà) sense dir res i no es pronuncià sobre quin tipus de combustible es podria trobar, únicament al principi s’atreví a dir que es podria tractar d’una bossa d’hidrocarburs, semblant a la del Serablo de Sabiñánigo, explotada per Enagas.

Amb tal motiu Mossèn Jaume Genescà Rovira, que va viure més de 34 anys a Mèxic, els EUA, Franca i Cuba, on presidí una humil companyia petrolera, amb força experiència en aquest camp, envià una carta a diversos diaris sense obtenir-ne cap resposta. Transcorreguts tres lustres, aquell text mereix un esment. Aquest prevere coneixia un aparell inventat pel geòleg alemany Albert Bolschiwc amb què s’ubica de forma fiable pous de gas, petroli o qualsevol mineral que interessi. Aleshores va predir, amb mitjans de parapsicologies, després d’una visita a la plataforma, realitzada el 22 de novembre de 1984, l’existència d’una veta de gas i nafta o gasolina natural, que va de sud a nord, d’uns 30.000 m3 [1/4 de milió de barrils]. Comença als 2.500 m de fondària i entre 3.000 i 3.600 m es troba aquest dipòsit d’hidrocarburs en una gran caverna d’uns 250 m de llarg, 550 d’amplada i 130 alçada. La perforació, però. s’hauria de situar uns 30 m més al sud i l’or negre està 5 100 m a l’est d’aquest punt.