História

El Terme Municipal

El municipi actual de Vilanova de Meià es va formar a partir del decret del 21 d’abril de 1834 mitjançant el qual s’abolien les antigues jurisdiccions senyorials i es creava la nova divisió administrativa de províncies, partits judicials i municipis. Per formar un nou municipi, els pobles havien de tenir un mínim de 10 famílies, condició que reunien els pobles d’una gran part de l’antic Priorat de Meià (Santa Maria de Meià amb Peralba, Vilanova de Meià, ) i l’antiga Baronia de la Vansa (Boada, Lluçars, Tòrrec, Gàrzola i Argentera). El 1926 els pobles de Santa Maria de Meià, la Baronia de la Vansa i Vilanova de Meià, van presentar una instància col.lectiva demanant la fusió dels tres ajuntaments. La nova entitat municipal va ser oficial l’1 de juliol de 1926.El terme municipal de Vilanova de Meià està situat al vessant sud de la serra del Montsec de Meià, dins de la comarca de la Noguera. Inclou doncs, els següents pobles:Vilanova de MeiàSanta Maria de MeiàPeralba (deshabitat)GàrzolaArgenteraLluçarsBoadaTòrrec

Vilanova de Meià

Vilanova de Meià ha estat el centre administratiu i sobretot econòmic de la Coma de Meià durant els últims vuit-cents anys. La població és una vila nova fundada a finals del segle XI o principis del segle XII per Ramon de Meià , que va créixer al voltant del castell de la Mota i de l’església de Sant Salvador La família Meià van exercir la jurisdicció civil i criminal sobre la seva gent i terme fins a finals del segle XII, que va passar als Cervera per matrimoni d’Ermessenda de Meià amb Guillem de Cervera. Fins a principis del segle XIV va pertànyer a la família Cervera, destacant entre les seus membres Jaume de Cervera, notable personatge dins el comtat d’Urgell i la Corona d’Aragó en temps del rei Jaume I, i que està enterrat a l’església del priorat Santa Maria de Meià. El 1312 va passar a ser una vila reial i Jaume II li concedeix una carta de poblament. Alfons el Benigne l’integra al Marquesat que crea pel seu fill Ferran (1330), el centre del qual és Camarasa, per això en el segle XIV, Vilanova era cap de la sots-vegueria de Meià, dins de la vegueria de Camarasa. Després s’integrà dins la vegueria de Lleida i, a partir de la Nova Planta, del seu corregiment. El 1374, el rei Pere el Cerimoniós li va concedir el privilegi de realitzar una fira el dia de Sant Martí (actual Fira de la Perdiu). A finals del segle XIV Vilanova tenia 99 focs o cases habitades (cap als 500 habitants). El 1426 el rei Alfons el Magnànim va empenyorar Vilanova al Capítol de Canonges de la Seu d’Urgell els quals en van exercir la jurisdicció, en nom del rei. Tenia administració municipal autònoma (paeria) des del segle XIV i va tenir notaria fins a finals del segle XIX. Pel que fa a l’administració eclesiàstica sempre havia format part del Priorat de Meià. Amb la desaparició de l’antic Règim, el 1834, Vilanova de Meià va passar a ser municipi. Durant la Guerra dels set Anys (1833-1840) la vila era liberal i es va declarar partidària de la reina, per això va patir moltes destrosses a mans de les partides carlines manades per Josep Borges. La població és una vila nova fundada a principis del segle XII per Ramon de Meià , que va créixer al voltant del castell de la Mota i de l’església parroquial de Sant Salvador. Formava una vila closa que els successius eixamplaments de les muralles van configurar l’actual població. Estava tancada pels portals d’Ajós, el de la Font de Caps, el de Ratera, a més del portalet de la Creu, el més primitiu, que estava a l’extrem del carrer del Forn. Al desembre de 2004 hi havia una població de 233 habitants.Llocs d’interés:
– Monuments megalítics de l’edat del Bronze: La Lloella del Llop I i II, el dolmen de sòl Joaquim, el dolmen del Cogulló.- La vila vella de Meià, situada al puig de Meià, origen de l’actual Vilanova, destruïda i abandonada a finals del segle XIV. Es pot visitar les restes del castell de Meià (s.XI), les muralles i torres que envoltaven la població, les ruïnes de moltes de les antigues cases, especialment ca la Carlana.
Mereix una menció especial l’església de Sant Cristòfol, avui ermita de la Verge del Puig de Meià. Temple romànic del segle XI, amb vestigis pre-romànics, molt original per la seva arquitectura i els relleus incisos als capitells i les impostes, així com una enigmàtica inscripció.

– Vilanova de Meià.
La nova vila formada als peus del turó de Meià amb les antics carrerons amb coberts i portals medievals i amb les restes de l’antic castell de la Mota situat al nord de l’església i ara en restauració, convertit en un magnífic mirador.
L’església de Sant Salvador, temple romànico-gòtic, ja explicat. El Parc Recreatiu Municipal, amb unes de les piscines municipals més antigues de les terres de Lleida (42 anys)

Vilanova disposa d’un Refugi-Alberg de Joventut, on les amants dels esports d’aventura poden fer el centre de les seves activitats.L’Aplec Excursionista del Països Catalans que es va celebrar al Motsec de Meià (font de sòl Sitó) l’11 de setembre de 1981, va donar a conèixer la Coma com un indret ideal per practicar molts esports d’aventura. L’espeleologia té moltes possibilitats en els nombrosos querants. Es poden realitzar múltiples rutes excursionistes visitant paratges de gran bellesa natural, tant a peu com amb bicicleta de muntanya. El vol amb ala de pendent (parapent) i amb ala delta es practica des dels cims del Cogulló, del puig de Meià i de Sant Alís. Però l’esport d’aventura per excel·lència és l’escalada a les impressionants parets de la roca dels Arç, les cingleres de l’Escala del Pas Nou i les del Rocar i la cova de les Monges a Fabregada.
Els fòssils
La Pedrera de Meià.
La palentologia és una cita obligada en parlar del Montsec i de la Coma de Meià degut a la gran quantitat i varietat de fòssils que afloren en molts indrets. Els més valorats pels experts són els que es troben a la Pedrera de Meià. A començaments del segle XX, quan d’aquesta pedrera se n’extreien calcàries litogràfiques entre les que sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va aconseguir que prestigiosos científics com els francesos Fernand Meuinier o Emile Sauvage i el belga René Zeiller descrivissin els exemplars més importants que anaven apareixent. L’explotació del jaciment va durar fins cap a l’any 1920 i és en aquest període quan es van trobar els fòssils més notables. En aturar-se les extraccions de pedra i després amb la Guerra Civil i la postguerra els fòssils de la Pedrera van caure en un cert oblit. Va tornar a ressorgir l’interès pels mateixos cap als anys cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més tard amb els Amics de la Paleontologia de Lleida. El paleontòleg que actualment la coneix més a fons és Antoni Lacasa. S’hi ha trobat vegetals (equisetum, zamites); insectes (l’escarabat o panerola, larva de cavall de serp…), peixos, anurs (la granota més antiga del món: Montsechobatrachus gaudryi); rèptils (essent el més conegut el petit cocodril Alligatorium depereti Vidal). Recentment (1995) es va trobar el fossil d’un ocell que va viure en període Cretaci i que demostra l’evolució dels dinosaures cap a les aus. Molts dels fòssils provinents de la Pedrera de Meià es poden veure i estudiar al Museu de Geologia de Barcelona, al del Seminari Conciliar de Barcelona, al Paleontològic de Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.
A Vilanova de Meià es conserven dues importants col·leccions paleontològiques: la de Vicenç Franco i la de Joan Mullor.

Informació Web Ajuntament Vilanova de Meià i altres.