História agregats

Santa Maria de Meià

Antic Priorat de Meià.  La vila de Santa Maria de Meià és encara avui la capital espiritual de la Coma de Meià com a cap que va ser durant vuit-cents anys del Priorat de Meià. El senyor jurisdiccional era el prior de Meià. Des que el 1834 van ser abolides aquestes jurisdiccions d’origen feudal i es va crear la divisió territorial actual en províncies, partits judicials i municipis, Santa Maria el va formar juntament amb el poble de Peralba. El 1926, i dins una remodelació general dels municipis, va ser agregada, a petició pròpia, al de Vilanova de Meià. D’ençà el 1957 s’ha constituït en entitat menor municipal. Al desembre de 2004 hi havia una població de 83 habitants. L’origen del cenobi de Santa Maria és una fundació de tipus familiar que va fer el senyor de la Coma, Guillem de Meià, cap a la meitat del segle XI. En aquest primer període destaquem com a abats alguns familiars dels Meià com Ermengol (Medianensis Guitardi Magnissimi Monarchae filius) i el seu nebot Bernat Amat que sempre són citats com a prelats de Meià. A partir del 1140 la comunitat passa a dependre de Ripoll, adopten la regla de Sant Benet i apareix al capdavant un prior. Destaquen d’aquesta època el prior Ramon que al 1210 va fer construir el temple romànic i, a principis del segle XIV, Bernat Escarrer fill dels senyors d’Argentera de Meià. Des del 1347 fins al 1576 els priors de Meià són elegits directament pel Sant Pare “in encomendam”, i molts d’ells ni tan sols venen a prendre possessió del priorat, limitant-se, això sí, a cobrar les rendes ja que tenen càrrecs més importants per exercir. D’aquesta època assenyalem Berenguer de Rajadell, que també era abat de Sant Cugat del Vallès i que va manar reconstruir la vila de Santa Maria (1395) després de la desfeta del comte de Foix; o a Lluís de Borja que era “nebot” del Sant Pare Alexandre VI i a més cardenal a Roma. A finals del segle XVI el priorat de Meià vivia una gran decadència i per poc no va ser secularitzat pel Sant Pare Climent VII. A partir del 1576 la Santa Seu va posar el priorat de Meià sota la seva directa tutela i en va exercir el patronat, elegint directament els priors. Aquests drets i privilegis enfrontaren la Santa Seu i la monarquia borbònica durant el segle XVIII, però els va continuar mantenint fins a la seva desaparició. D’aquesta última època destaquem els priors Josep de Jalpí i Julià; Josep de Salvador, que va viure la Guerra de Successió; Antonio Valparda, que va viure la Guerra del Francès i fou perseguit com a cap de la resistència, i Vicente de Antonio, últim prior que va patir les desamortitzacions eclesiàstiques i que amb la seva mort (1842) s’extingia el càrrec de prior integrant-se el priorat de Meià al bisbat d’Urgell. Llocs d’interès: És molt recomanable visitar la gran església col·legiata de Santa Maria de Meià, barroc català del segle XVII, amb les restes de l’antic temple romànic i les tombes monumentals encastades al mur del migdia. Mereix un especial atenció la magnífica talla gòtica policromada (s. XIV) de l’antiga Verge del Priorat de Meià. També és de bona arquitectura renaixentista el Monestir, antic Palau Prioral, actualment reconvertit en casa de colònies de bisbat d’Urgell. Festes: Santa Maria de Meià celebra la Festa Major de primavera el dia de la segona Pasqua amb un aplec a l’ermita de Sant Sebastià. Però la Festa Major per excel·lència és la d’estiu que es celebra el dia 15 d’agost. Llocs, termes i quadres del Priorat: En formar-se els termes municipals de Santa Maria de Meià i el de Vilanova (1833), i desaparèixer les antigues jurisdiccions senyorials, poc es va tenir en compte els més de 800 anys d’història comuna de moltes de les poblacions i termes que formaven part de la Coma de Meià. No es va respectar la jurisdicció espiritual que el prior de Santa Maria exercia sobre 32 poblacions i territoris, que tots es deien de Meià; ni la jurisdicció senyorial sobre 17 d’aquestes poblacions íntimament lligades a Santa Maria. Tampoc es va respectar la jurisdicció que exercien, en nom del rei, el Capítol de Canonges de la Seu sobre Vilanova, Fabregada, La Vall d’Iriet, Gàrzola i Argentera. Per això avui trobem Rúbies, Figuerola de Meià i Fontllonga dins el municipi de Camarasa, ja que formaren en aquell moment el municipi de Fontllonga que després s’agregà a Camarasa. El Castelló de Meià, la Vall d’Iriet i Clua de Meià, els van integrar al municipi de Baldomar que més tard s’ajuntà amb Artesa de Segre. Gàrzola i Argentera, que sempre havien estat unides al Priorat i a Vilanova van acabar integrant-se al municipi de la Baronia de la Vansa. Per això en recomanem la seva visita com a llocs dignes d’interés. Peralba. Població abandonada a la dècada de 1970, podrem veure l’església de Santa Maria Magdalena. Dins el terme de Peralba es troben les restes de l’ermita romànica de Sant Pere (segles XII_XIII) i el castell de Cabrera. Rúbies, encimbellat a la falda del Montsec, també fou abandonat en aquesta dècada, on queda dempeus la malaguanyada església romànica del segle XII. Al terme de Coll d’Orenga només ens en queden les restes del seu antic castell (els Castellets) que a principis del segle XI defensava les possessions dels Meià i del comtat d’Urgell davant dels musulmans que encara ocupaven la vall d’Àger; aviu fins i tot ha desaparegut la masia que fou l’últim centre de la carlania fins al segle XIX. Entre les torres de defensa citarem la casa forta de Rocaspana, coneguda com la torre de Mataperunya, que estava situada dins el terme del castell de Peralba. També la casa forta de Vallferines, coneguda com la torre de l’Espinal, el terme de la qual és el primer indret de la Coma del que es té notícia quan l’any 1001 el comte Ermengol I d’Urgell el va vendre per dos-cents sous a Borrell de Tarabau. També mereix una visita el Castelló de Meià (Vall d’Iriet de Dalt) restes de fortificació del segle XI, semblada al castell de Mur; l’església de Sant Bartomeu (s. XIII) a la Vall d’Iriet de Baix, i el llogarret de Clua de Meià.

Baronia de la Vansa Es coneix amb el nom de Baronia de la Vansa l’antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada i Tòrrec. El seu nom i origen cal cercar-lo en les Coves de la Vansa, grans balmes que han estat habitades des de l’època prehistòrica fins ben entrat el segle XX. Dintre de les balmes queden restes de fortificacions medievals i antics habitatges reconvertits en corrals de bestiar. La Casa de la Vansa, habitada molts anys encara després de la guerra, conserva la majoria de les dependències d’una casa de pagès i una llinda de principis del segle XVIII. Per construir els murs d’aquestes cases i corrals s’han reutilitzat molts dels carreus de les antigues fortificacions i de l’església de la Mare de Déu de Gràcia. Aquest és un temple romànic que data del segle XI, les restes del qual es troben unes cinquanta passes a ponent de la cova principal. En desaparèixer les jurisdiccions senyorials, el 1836, Lluçars, Tòrrec i Boada van formar un municipi amb el nom de la Baronia de la Vança, pocs anys després hi van ser agregats Argentera i Gàrzola. Les cinc poblacions, amb capital a Lluçars, es van mantenir com a entitat municipal fins el 1926 en què es van ajuntar amb Vilanova de Meià. Històricament la Baronia de la Vansa no estava integrada a la Coma de Meià, ja que en l’aspecte eclesiàstic no formava part del priorat de Meià, sinó que es trobava dintre del bisbat d’Urgell. Pel que fa administració civil, la Vansa pertanyia a la vegueria d’Agramunt i, a partir de la Nova Planta, al corregiment de Cervera. Argentera Terme de masies disperses situat a l’esquerra del riu Boix. Antiga jurisdicció senyorial que va pertànyer a la família Esquerrer, als marquesos de Rupit i finalment a Ignasi i Josep Capaccio. El castell medieval de Tanca la porta estava situat a la masia de cal Bolló. A partir del segle XVI la casa del senyor era la masia de cal Cisteller, al costat de la qual hi ha la capella de Mare de Déu del Carme. Mereix una visita l’antiga església parroquial de la Mare de Déu del Remei (romànica la Fira de la Perdiu s. la Fira de la Perdiu XII-XIII), en un lamentable estat de conservació, i el Bufador i el seu entorn, a la vora del riu Boix. La masia de cal Petit és actualment una casa de colònies, COLÒNIES PETIT, unes modernes dependències amb servei per mainada, jovent i jubilats. Al desembre de 2004 hi havia una població de 7 habitants.

Boada Petit llogaret pintoresc i molt ciudat, amb cases de segona residència. L’esglesiola de Sant Pere (s. XVIII), depenia de la parròquia de Lluçars. Celebra la Festa Major el primer cap de setmana d’agost. Al desembre de 2004 hi havia una població de 6 habitants. Garzola Població situada al fons de la Coma de Meià a la dreta del riu Boix. Té una notable riquesa agrícola i ramadera, amb indrets i racons pintorescos. Població que havia estat lligada a la baronia d’Argentera, essent carlà Josep Capaccio el 1739. L’església de la Mare de Déu del Remei també depenia al segle XVIII de la parroquial d’Argentera. Des del 1925 fins al 1969 s’abastien d’electricitat, sempre que baixés aigua pel riu, mitjançant una mini central elèctrica (Electra de Gàrzola) que utilitzava la concessió d’aigua de l’antic molí d’Argentera. És també molt important el Club de Bitlles de Gàrzola, fundat a principis dels anys 90 i que el 2004 s’ha proclamat campió de la I Copa de la Generalitat. Celebra la seva Festa Major el primer dissabte i diumenge de setembre. Al desembre de 2004 hi havia una població de 47 habitants. Lluçars Cap de l’antiga baronia i del municipi. És un poble pintoresc amb coberts i carrerons medievals molt típics. La seva església parroquial és de notable arquitectura del barroc català (s. XVII-XVIII) i està dedicada a Sant Pere. Celebra la Festa del Roser el dia 2 de maig i la Festa Major d’Estiu el tercer dissabte i diumenge de setembre. Al desembre de 2004 hi havia una població de 27 habitants. Tòrrec Poble pintoresc situat a l’esquerra del riu de les Segues. És també una població molt restaurada amb racons d’una gran bellesa. L’església és dedicada a Sant Isidre Llaurador, patró de la població. Celebra la Festa del Roser el dia 15 de maig, i la Festa Major el primer dissabte i diumenge d’agost. Dintre del seu terme es troba la Cova de La Vansa, el manantial de Fontfreda i les banyeres naturals de la Peixera, tot plegat un paisatge de singular bellesa. Al desembre de 2004 hi havia una població de 37 habitants. Peralba Poble deshabitat i avui ja en ruïnes.  Despres de la construcció de la presa de Camarasa, comença a marxar la gent del poble. Les millors terres foren negades per l’aigüa. Forma part en el passat del Maquesat de Camarasa, del Priorat de Meià i del antic Municipi de Santa Marià de Meià. Avui es part de la Entitat Local menor Descentralitzada de Santa Marià de Meià. Avui destaca pels seus barrancs (conegut pels afeccionats al barranquisme).

Informació Web Ajuntament Vilanova de Meià i altres.